Com ja hem explicat, durant aquesta experiència hem comptat amb el suport i col·laboració de l'Escola Can Serra que han fet el seguiment de l'activitat acadèmica de Natàlia i Elena i ens han permès avançar -a un altre ritme- pel currículum de 4t i 2n de primària.
El nostre profund agraïment a l'escola i als seus mestres; Anna, Pilar, Cristian, Laura, Glòria. Moltes gràcies.
D'entre les activitats realitzades volem destacar els contes que l'Anna (tutora de l'Elena) ha anant creant durant aquest temps vinculant a Elena amb els seus companys i companyes. Ens ha fet somiar, volar, conèixer ésser increïbles... en definitiva un viatge paral·lel ple d'aventures i vivències.
Ets increïble Anna!!
Els reproduïm perquè tothom pugui gaudir-los.
per ANNA SANEGRE SORRIBAS
CAPÍTOL I
Hi havia una vegada una nena que es deia Elena. Tenia els cabells rossos com les espigues de blat i uns ulls de mel plens de preguntes i inquietuds, perquè l’Elena tenia sempre una pregunta als llavis. Sempre volia saber més coses de les que li explicaven.
Un dia els seus pares i la seva germana, que era una mica més gran que ella, la van cridar i li van dir: “Mira Elena, per fi podràs saber totes les coses que vulguis, perquè marxarem a rodar el món”. “A rodar el món?” va exclamar l’Elena confosa i meravellada a l’hora, per aquella increïble notícia.
Els pares li van explicar que ho tenien tot planejat i que marxarien tots quatre i estarien uns quants mesos voltant per aquests mons de déu i així podria aclarir tots els seus dubtes i aprendre i enriquir-se amb totes les experiències noves i extraordinàries que de ben segur tindrien.
L’Elena hi va començar a trobar pegues i no n’estava gaire convençuda: “I les meves amigues, que poden venir?” “I l’escola?” ,”i les colònies?”, “I els deures?”, “I anar a jugar a casa d’ algú”… Tots aquests dubtes i encara molts més van assetjar l’Elena d’ençà d’aquell dia en que va rebre la notícia, fins ben bé el dia que van emprendre aquell meravellós viatge. A més, a l’anar-se acostant el dia de la marxa… una nosa se li va posar a l’ull i no hi havia manera que marxés… Aquella nosa li feia caure alguna llàgrima i no sabia pas com treure-se-la de sobre. També un pes feixuc se li havia posat a dins del pit i de vegades fins i tot li semblava que li costava de respirar.
Però el dia de marxar, quan per fi van ser a dins de l’avió, després d’acomiadar-se de tothom, i quan les rodes de l’avió van deixar de tocar a terra… llavors, a poc a poc, el pes va anar marxant de dins del pit i aquella nosa a l’ull, va començar a desaparèixer, fins que l’Elena es va trobar feliç i contenta amb tot un món al seu davant per descobrir i amb un munt de preguntes preparades per anar escampant com una pluja de primavera, per allà on els seus pares la portessin.
El viatge començava i el somriure de l’Elena l’emmarcava amb una llum meravellosa…
Enviat per ANNA SANEGRE SORRIBAS el gener 18th, 2011
Hola nens i nenes de la classe i també hola a la família viatgera!
Amb les explicacions de l’Elena he posat “fil a l’agulla” per seguir el conte. Si vau llegir el primer capítol, aquí us arriba el segon. Aquest és més llarg, podreu practicar força la lectura.
Elena: Si tens alguna estona lliure, pots entretenir-te llegint una miqueta…
Molts Petons!!
CAPÍTOL II “PURA VIDA”
“Som a Costa Rica? Per què és rica aquesta costa? Hi ha diners a la costa i per això és rica?” “Para, para Elena, de fer tantes preguntes i mira el teu voltant” va dir-li la mare. Llavors l’Elena va adonar-se de tot el que l’envoltava. Tot era verd, els arbres exuberants amb fulles grans gronxant-se al vent, mansament, com si fossin orelles d’elefants… Hi havia papallones de tots els colors i ocells cridaners amb uns plomatges brillants i…. “mireu, mireu… què és això?” va exclamar l’Elena exaltada… El pare li va respondre que era una petita iguana. “Sí, un animal molt exòtic per a nosaltres, però del tot normal en aquests paratges…”
Van instal·lar-se en un hotel dels més típics, amb cabanes de fusta i sostre de palma…Que bonic era tot, va pensar l’Elena, semblava estar a dins d’una il·lustració d’un conte d’aquells que mirava i remirava quan era a casa.
L’endemà l’Elena va llevar-se molt de matí, i va anar de seguida a mirar per la finestra. Just al davant hi havia un arbre i en una petita branqueta hi havia un ocellet que no parava de moure molt de pressa les ales. “Hola ocellet” va saludar-lo l’Elena. “Sóc un colibrí” va respondre-li l’ocellet “Saps parlar?” va preguntar l’Elena bocabadada.“I tant! Però només segons qui, pot entendre’m i sentir-me, depèn de la seva imaginació…” “Ah!” va fer l’Elena i es va quedar tota pensarosa.
El colibrí llavors li va dir a l’Elena si volia conèixer una seva amiga i l’Elena, sense pensar-s’ho, li va dir que sí.
Va sortir sense fer soroll i va seguir el colibrí per entremig d’arbres i matolls. Tot era moll i, de fet, plovisquejava encara. L’Elena s’havia posat un impermeable al damunt i unes botes. El que més li estranyava, és que plovia, però en canvi no feia fred. Ella estava acostumada que al seu país, normalment quan plovia, també feia fred i, en canvi allà, plovia però hi feia calor i quan parava de ploure tornava a lluir el sol.
De sobte el colibrí es va aturar al davant d’una casa que més aviat semblava una cabana. De dins en va sortir una nena més o menys de l’edat de l’Elena .
“Tu qui ets?” va dir-li l’Elena. “Jo sóc la Naima” va respondre-li aquella nena en català” “Com és que parles la meva llengua, si estem molt lluny del meu país?” “Ah, doncs perquè el meu amic colibrí és màgic, i quan ell és amb mi, puc parlar i entendre qualsevol llengua que parli ell…
L’Elena es va fixar que la Naima anava descalça i no duia impermeable, ni res per protegir-se de la pluja. I, sense perdre el costum, li va preguntar el per què. La Naima li va respondre que perquè havia de protegir-se de la pluja… que la pluja queia perquè la Terra tenia set i que a ella li agradava també sentir-la caient-li damunt del seu cos… Li va explicar que en aquell moment la pluja no tenia gens de pressa, perquè queia petita, però que de vegades, tenia molta pressa i queia grossa, per anar més ràpid; llavors les gotes eren molt més grans i de vegades fins i tot li feien una mica de mal, al topar contra el seu cap o els seus braços… però que tot i així, li agradava molt mullar-se.
La Naima li va dir també, que es traiés l’impermeable i que veuria com les petites gotetes li farien pessigolles. L’Elena no s’ho va fer dir dues vegades, ho va fer i va començar a riure perquè de seguida va notar el pessigolleig. Van començar a córrer i a riure. Al cap d’una estona estaven totes dues ben xopes i s’havien fet molt amigues.
L’Elena li va dir a la Naima que tots els dies que s’estigués allà, aniria a buscar-la i jugarien juntes. El colibrí se les mirava i semblava que també somreia, però com que tenia un caparró tan petit era difícil d’esbrinar-ho.
Els dies van passar tan ràpids com un estel fugaç i cada dia l’Elena trobava una estona per anar a jugar amb els seus amics. Corrien entremig dels arbres i veien molts micos i iguanes i granotes i óssos rentadors… i molts d’altres animals. Allò, com deia la Naima era “pura vida!”
Un dia l’Elena els va dir que havia d’emprendre una nova etapa en el seu viatge. La Naima i el colibrí es van quedar una mica tristos i a l’Elena, també li costava deixar-los… però llavors el colibrí se li va acostar amb una cosa molt petita que li penjava del bec. Era una petita bosseta. “Què és aquesta bosseta, petit colibrí?” va preguntar l’Elena. “No és una bosseta” va contestar-li el colibrí, mentre la Naima reia amb un somriure de complicitat. “És un talismà molt poderós. Si vols alguna cosa, només has de xiuxiuejar el teu desig a dins de la bossa, i aquest es farà realitat. Però ha de ser una cosa que desitgis de veritat”.
El colibrí va deixar anar el cordó de la bosseta damunt el cap de l’Elena i li va quedar penjada al coll. L’Elena va pensar que si un colibrí podia parlar, allò que li havia explicat, també podia ser veritat. I així, amb aquests pensaments, va veure com el colibrí i la Naima s’allunyaven, l’un volant i l’altra corrent, mentre ella premia amb força la bosseta, el seu talismà que s’enduria de Costa Rica.
De fet, de Costa Rica s’enduia moltes coses a dins del cap: Aventures, passejos i excursions veient tants animalets, l’excursió al volcà, les aigües termals, les platges… I sobretot els seus dos nous amics: el colibrí i la Naima, que sense saber ben bé per què, tenia la impressió que algun dia tornaria a veure. Tot s’ho enduia a dins del cap i també a dins del cor.
Ja a dalt de l’avió, l’Elena va veure l’arc de Sant Martí i va recordar que l’arc de Sant Martí és el somriure del cel…
Elena: el viatge continua… i com que ens envies aquestes cròniques tan “xules”, els contes apareixen solets, com per art de màgia…
Aquest tercer capítol m’agradaria dedicar-lo a la Yolanda i a la Natàlia que, pel que he llegit, van celebrar fa poc el seu aniversari. Felicitats, doncs i espero que us agradi el conte.
Elena, no et sembla que en quest conte que tu fas possible amb els teus comentaris, i jo guarneixo amb una mica d’imaginació, li falta alguna cosa?
…Jo crec que li falten uns dibuixos ben bonics.
Què us sembla “Indianes Jones”, si hi fessiu unes il·lustracions ben boniques?
Vinga, digueu-me qui vol col·laborar-hi fent les il·lustracions. S’haurà de treballar força, eh?
Una abraçada a tothom.
CAPÍTOL III “SÓC A DINS DEL PAISATGE”
“El cor se m’ha encongit i els batecs semblen el repicar d’un timbal… tinc la pell de gallina, em cauen llàgrimes dels ulls… i els cabells, de tan tibants, sembla que m’hagin de marxar del cap… què m’està passant…?”
L’Elena, amb dificultat, ja que el fort vent li ho impedia, va obrir els ulls, tan sols una ratlleta, el suficient per adonar-se que només veia el cel, blau i lluent com un immens oceà d’aire…
”Mare meva, estic volant!” exclamà l’Elena amb un fil de veu i tornà a prémer fortament els ulls.
Al cap de molta estona de veure que no passava res de dolent, l’Elena va fer l’intent de tornar a obrir els ulls. Aquesta vegada va voler mirar avall i el que va veure la va deixar bocabadada:
“Quin espectacle! Què era tot allò? Era encara el seu món? O potser havia traspassat l’espai i es trobava en un altre planeta…”
Tot era una immensitat de muntanyes. Un immens canyó. Un paisatge rocallós, muntanyós, desèrtic, silenciós. Un paisatge que la feia sentir tan petita com una formigueta. Una bellesa tan impactant que l’Elena per un moment va oblidar-se del perill que segurament corria, i de la seva gola va sortir un crit llarg com la ratlla de l’horitzó. Un crit de llibertat, un crit de no sabia ben bé què, però que expressava unes emocions que mai no havia sentit fins aquell moment.
Va ser després de tot això, quan es va adonar de les seves mans: li feien mal, les tenia fredes, encarcarades… i agafades… on? Estaven aferrades a unes plomes de color cendrós… i tot el seu cos estava premut damunt d’una catifa de plomes… què era allò?
Llavors va ser quan l’Elena es va adonar que volava aferrada al damunt d’una gran àguila. Estava volant al damunt d’una àguila!! No s’ho podia creure…
Allí dalt, al cel, volant d’aquella manera tan incomprensible, l’Elena es va adonar que al món hi havia moltes coses impensables i que mai no hauria imaginat que hi pogués haver tants paisatges diferents… Volava per sobre de muntanyes de colors: blaves, grogues, roses, vermelles, liles, fúcsies…mirava bé les muntanyes des de dalt, i hi veia cares d’indis que la saludaven aixecant la mà: Era a dins del paisatge!
En aquells moments veia el món molt net i pur i li semblava impossible que hi haguessin fàbriques que embrutessin l’aire i fums i cotxes i contaminació…
Absorta en tots aquells pensaments i en contemplar tot aquell paisatge, l’Elena no es va adonar que l’àguila estava a punt d’aterrar…
Ho va fer en un petit altiplà i allà hi havia un indi petit, petit. No devia tenir més de quatre o cinc anys. Duia una trena llarga a banda i banda de la cara i una cinta al front, d’on hi sortien unes quantes plomes.
“Òndia, sembla la disfressa que vaig portar un any per Carnaval!” va exclamar l’Elena només en veure’l. I l’àguila que s’ho mirava, va deixar anar un petit escarafall… estava rient?
“Sóc en Pim-Pam i no porto cap disfressa. És la nostra manera de vestir. Sóc del poble dels indis Hualapai i el meu pare n’és el cap.El meu poble ha patit molt, perquè no volien que visquéssim en aquestes terres”
.”Ah no? I per què?”
“Doncs no ho sé, no m’ho han explicat. Però ara vivim aquí, a l’altiplà, en pau i tranquil·litat”.
“Quines coses més estranyes. Ves per què no us haurien de deixar viure aquí? La terra és de tots i tothom pot viure on vulgui, no?” Va dir-li l’Elena. L’àguila va estossegar d’una manera estranya, i el petit indi va dir-li que ell no entenia gaire d’aquestes coses, que el que volia era volar amb la seva àguila.
“És teva?”
“I tant! El pare me la va regalar quan encara era molt petita, però ara s’ha fet molt gran i cada dia sortim a sobrevolar el Gran Canyó. Avui he vist que us acostàveu i he volgut que volessis amb la meva àguila per veure si t’agradava..”
“Oh! I tant que m’ha agradat!”
“Me n’alegro. Em caus molt bé”.
“Tu a mi també”.
I mentre el sol anava esquitxant de roig i de porpra les muntanyes i el cel, en Pim-Pam i l’Elena van jugar amb l’àguila fins que gairebé ja era fosc. Llavors, de tant cansats, els va venir una mica de son i es van adormir profundament.
“Elena, Elena… has dit que volies anar a dins del paisatge i ja hi has anat, ja… una mica més i no et trobem…”
“Oh! Estava volant…. volant!”
“Potser sí que has volat… perquè estaves ben concentrada mirant totes aquestes muntanyes. Et deu haver semblat que volaves de veritat”.
Llavors l’Elena es va fregar els ulls. Havia estat somiant? S’havia adormit? És clar…tot havia estat un somni.
I se’n va anar corrents amb la seva família.
“Què tens Elena a la mà?” Li va preguntar la seva germana. I l’Elena va mirar-se la mà i va veure que tenia una ploma entre els seus dits. Una bonica ploma d’àguila…
L’Elena, va agafar la ploma i somrient va fer-li pessigolles a la seva germana. Després la va guardar dins del seu talismà.
Baixant i saltironejant per un tobogan de dunes d’aquell desert, l’Elena va mirar el cel i va veure una enorme àguila solcant el cel.
CAPÍTOL IV “ADIOSITO!”
Hola Elena i companyia! Què tal? Pel que he llegit ha estat fascinant l’estada al Perú, oi?
Doncs aquí tens la continuació del conte. Aquest capítol, del Perú!
Potser et semblarà que no s’acosta tant al teu viatge, però m’he permès de barrejar-hi d’altres experiències també molt properes a mi. Entre tot n’ha sortit un poti-poti… que espero que t’agradi.
A la classe anem treballant amb aquests contes. Alguns nens i nenes estan fent dibuixos per il·lustrar-los. Ja veurem què en sorirà. De moment n’he escollit dos, un de l’Alejandro i un del Sergio Garcia per il·lustrar el primer capítol. Quan tingui temps els adjuntaré al text perquè els puguis veure.
Un petó molt fort, i quan en tinguis ganes… apa! a llegir!
CAPÍTOL IV “ADIOSITO!”
Baixaven amb microbús de veure el Machu Picchu . “Ha estat impressionant”, pensava l’Elena que s’havia estat imaginant com devia ser aquell lloc molts anys enrere…
I llavors, de sobte el va veure. Es va adonar que en una revolt hi havia un nen que la saludava i somreia. Era bru de pell i amb el cabell negre i llis que li queia damunt la cara ampla i riallera. Duia la roba una mica espellifada… però l’autobús anava avançant i aviat el va perdre de vista. Li va semblar que marxava corrents, però es va girar i ja no el va veure.
Quan va arribar al següent revolt -ja que la carretera, envoltava la muntanya com si fos una serp recargolada -, l’Elena no s’ho podia creure: Allí, dret al mig del revolt, esbufegant, hi tornava a ser. Saludava amb la mà i aquesta vegada l’Elena va poder sentir també la seva veu que cridava: “adiosssiiiiiitooooo!!”
“Com pot ser que hi hagi un altre nen igual? Seran bessons…? O és el mateix nen que fa màgia, i apareix a cada revolt?” es preguntava estranyada l’Elena.
Va mirar cap al darrere però ja no hi havia ningú, el nen havia desaparegut.
Quan l’autobús, més de pressa del que caldria per anar per aquelles carreteres estretes i penjades, va arribar al següent revolt, l’Elena ja feia estona que allargava el coll esperant veure aparèixer de nou el nen. Per això, aquesta vegada, més que sorpresa va sentir alegria quan es va adonar que, efectivament, el nen era allà.
“Adiooooossssssitoooooo rubita!” va sentir ara que cridava el nen.
L’Elena ja havia endevinat com seria aquell joc i amb la mà aixecada saludava també aquell noiet tan divertit que es trobava a cada revolt, com si aparegués per art de màgia.
A aquestes alçades havia après però, a acceptar-ho tot, ja que estava comprovant que a cada nou país, coses impensables, fascinants i també divertides li anaven succeint.
Ara, quan ja gairebé eren a baix, ja reien com dos beneits cada vegada que es trobaven a un nou revolt, saludant-se a crits. La resta de passatgers, la majoria turistes, també reien i , com que també s’havien adonat del què passava, li feien fotos al noiet cada vegada que se’l trobaven.
Finalment van arribar a baix de tot, on l’autobús els havia de deixar. I…a qui us sembla que van trobar esperant-se?
Doncs sí, aquell xicotet era allà, palplantat, somrient i amb la seva gorra a la mà, pidolant uns quants diners i panteixant, després de la baixada trepidant que havia fet…
L’Elena el mirava amb cara de dir “però com t’ho has fet per arribar abans que nosaltres? És que tens un coet al cul?”
I el noiet com si li llegís el pensament, es va posar a explicar-li amb pèls i senyals, que hi havia una drecera que baixava entre els revolts, que era una mica perillosa, però en un tres i no res, salvava el desnivell i sortia a la banda de baix de la carretera i com que se la coneixia molt bé, podia fer-la molt de pressa i atrapar l’autobús abans que aquest hi arribés. També li va confessar que el xofer era amic seu i que si aquest veia que ell encara no treia el cap, anava més a poc a poc i llestos. Tot això li va explicar mig en castellà, mig en anglès… perquè de fet, li va dir que ell parlava quètxua, la llengua del seu poble, i que ell s’estimava molt.
Mentre parlava, no deixava de parar la gorra i saludar efusivament fent reverències als turistes. Quan el darrer turista va haver baixat, la gorra era força plena i el xicotet s’omplia les butxaques de monedes.
“Per què demanes diners?” va preguntar-li l’Elena que, com sempre no podia quedar-se amb un dubte sense aclarir.
“Per poder menjar” li va respondre en Juanito”, que així era com es deia aquell noiet.
En Juanito va explicar-li a l’Elena que vivia amb el seu avi que ja era força vellet, que no tenien molts diners i que així, ell podia fer força diners en un sol dia.
L’Elena li va preguntar al Juanito si no anava a l’escola, i aquest li va explicar que sí, que de vegades hi anava. Però que era molt lluny i que alguns dies havia de tenir cura del seu avi i ajudar-lo en les feines de la casa i, a més, quan se’ls acabaven els diners, havia de fer la seva feina amb els turistes.
L’Elena es va quedar molt parada i de seguida va demanar als pares que li donessin força monedes.
“I els teus pares, Juanito? On són?” va dir-li l’Elena.
“Són a Espanya, han anat allà a treballar i quan puguin em vindran a buscar… però jo no vull anar-hi, perquè a mi m’agrada més viure aquí, al meu país, entre les meves muntanyes i amb la meva gent i parlar la meva llengua”.
L’Elena va obrir uns ulls com unes taronges “Has dit Espanya? Però si jo sóc d’allà! Potser els conec, potser els he vist…”
En Juanito li va explicar on eren. Li va dir que eren a València, treballant en un hotel. L’Elena li va explicar que València estava bastant a prop d’on ella vivia i que, a més, hi anava algunes vegades perquè hi tenien amics.
L’Elena es va asseure i va ajudar al Juanito a escriure una carta per als seus pares. Ell li va dir l’hotel on eren i ella li va prometre que els faria arribar la carta, i que els explicaria que l’havia vist i que estava bé. I que també els diria que s’afanyessin a tornar perquè el seu fill no volia pas marxar del seu país.
El Juanito els va portar a la casa on vivia amb el seu avi. Estava als afores d’un petit llogaret. Era una casa molt senzilla, una mena de cabana, però per dins estava neta i endreçada. L’avi, quan va veure l’Elena i la seva germana, va dir que mai no havia vist unes nenes tan boniques com elles i el Juanito li va dir a l’avi que tenia tota la raó, que ell tampoc. Els pares es van fer un tip de riure i van estar-se una estona parlant amb aquell vellet que sabia moltes coses interessants de la cultura inca, els habitants més antics del país.
El xicot va portar l’Elena i la seva germana a veure els llames, uns animals molt típics del Perú, i van riure molt quan un d’aquests animals, va escopir a l’Elena quan aquesta li va voler tocar el cap.
L’Elena, li va regalar al Juanito un llibre que duia a dins de la motxilla i que a ella li agradava molt. Aquest, un pèl avergonyit, li va dir que encara no sabia llegir molt bé, però l’Elena li va dir que un dia o altre n’aprendria , i llavors podria llegir-lo i així es recordaria d’ella.
El Juanito li va donar les gràcies i es van acomiadar amb un somriure tan llarg com el riu que hi ha al Perú, que travessa tot el continent.
Al cap d’una estona, tot i ser ja molt lluny, encara sentia la veu del Juanito que cridava “Adioooooosiiitoooooo!!!!!”
L’Elena va estar molt segura que algun dia tornaria per veure el Juanito i sense voler, es va tocar el seu talismà màgic.
Un desig molt fort se li havia posat al pensament i potser aquell talismà algun dia faria que el seu desig es complís.
L’IGUAÇÚ
Enviat per ANNA SANEGRE SORRIBAS el març 19th, 2011
Hola a totes i tots els “Indianes Jones” de segon i també a la nostra estimada família viatgera.
Avui, amb aquesta Lluna plena tan especial, més grossa i brillant que mai (només es veu així un cop cada divuit anys!!) penso que és el millor moment per omplir unes quantes línies de fantasia i llegendes… no trobeu? Oi que la Lluna inspira a escriure i a conèixer noves històries? Doncs aquí teniu la meva. Espero que us agradi. Aquest capítol és de quan l’Elena va visitar les cascades d’Iguaçú. És clar que ara ja serà lluny, visitant un altre lloc, però així les recordarà… i ens recordarà també a nosaltres.
Per a tu Elena.
L’IGUAÇÚ
L’Elena encongia els ulls i obria la boca per rebre aquell plugim fi com un polsim de sucre.
Tenia els cabells ben xops i somreia allà, repenjada en aquell balcó abocat al damunt de la Gorja del Diable… déu n’hi do amb aquell nom… a ella no li semblava una gorja del diable… més aviat, mirant les cascades que se li oferien al davant en tot el seu esplendor, li semblava veure un reguitzell d’àngels amb vestits blancs fets de núvols i de boira…
Va recordar-se de la seva amiga Naima, que havia conegut ja feia dies en un altre país, i que també li agradava mullar-se la cara i amb la mà va tocar el seu talismà, el seu amulet màgic que li havia donat el petit colibrí…
Va obrir els ulls i de sobte, allà al davant de la imponent cascada, va adonar-se que havia sortit l’arc de sant Martí.
L’Elena, quan el va veure, no va poder contenir un crit. Un crit que li va sortir de molt endins i amb el qual volia manifestar tota la seva emoció davant d’aquell espectacle tan bonic. El seu crit però, va quedar ofegat pel bramul immens que la cascada deixava anar. Gairebé eixordava… era el crit de l’aigua. Com si al caure s’adonés de la seva força i volgués dir-ho a tothom amb el seu brogit.
Les gotetes d’aigua semblaven petits confetis de colors brillant amb el sol…
Així estava l’ Elena contemplant-ho tot, quan de sobte es va adonar que l’arc de Sant Martí acabava, per un extrem, just en un immens arbre que sorgia de les profunditats de la gorja. Devia ser molt alt perquè destacava enmig de la resta de vegetació. Semblava com si l’arc de Sant Martí l’hagués enganxat i el xuclés cel amunt.
L’Elena va anar resseguint amb la vista l’arc i quan va ser a l’altre extrem es va adonar que aquest, acabava just on començava la cascada…
Llavors, amb els ulls esbatanats i el cor bategant-li fortament, va veure com les aigües de la cascada començaven a elevar-se i a anar cap enlaire en lloc de caure cap avall… cada vegada s’elevaven més i van començar a entortolligar-se per l’arc de sant Martí com si d’una planta enfiladissa es tractés. Les grans roques, per on feia només uns instants baixava l’aigua de la cascada, també van començar a prendre forma i, a poc a poc, l’Elena va poder veure com l’aigua es convertia en una gegantina cabellera voleiant al vent, i les roques prenien forma de dona, la qual anava enfilant-se per l’arc de sant Martí, ajudant-se dels seus cabells llargs que envoltaven l’arc.
De l’altre costat, aquell arbre gegantí que feia una estona havia estat mirant, també s’anava enlairant i arrapant-se a l’arc. .Anava envoltant-lo i cobrint-lo amb les seves branques i les seves fulles, que poc a poc anaven prenent forma de dits i mans i cames… i el tronc esdevenia un cos d’home i les fulles formaven una cara perfecte de xicot jove i bell.
Un per cada costat, el jove i la noia, anaven avançant fins que finalment van trobar-se al bell mig de l’arc. La cabellera de la noia embolcallà el noi i junts van romandre l’un al costat de l’altre prenent-se la mà i acaronant-se la galta…
L’Elena tremolava com un fulla. Volia cridar els seus pares i la seva germana, que feien fotos una mica més enllà… però no podia moure’s. Estava garratibada, mirant aquella màgica escena que, tot i saber que era impossible, semblava tan real com ella mateixa…
Un moviment brusc al riu la va fer mirar cap avall, just a temps de veure quelcom gran, fosc i llefiscós que es removia dins les aigües braves del riu. En aquell moment, davant d’aquella visió, l’arc de sant Martí va començar a fondre’s. I pels seus dos extrems, les aigües de la immensa cascada i l’arbre gegantí tornaven lentament a descendir cap al seu lloc.
* * * * * * * * * * * * * * * *
“Sabeu què?”, va dir la Natàlia, la seva germana, tot dinant, “m’han dit que hi ha una llegenda sobre la cascada d’Iguaçú, és molt bonica i molt romàntica, tracta d’un noi i una noia que es van enamorar, però una serpent anomenada Boi no els va deixar estimar mai i han viscut eternament separats, l’una convertida en cascada i l’altre, convertit en arbre a l’altre riba del riu. T’imagines Elena, que els poguéssim unir? Seria fantàstic!”.
L’Elena, que en aquell moment menjava un bocí d’un suculent xurrasco, es va ennuegar en sentir aquella història i la pregunta que li feia la seva germana, i va haver de beure aigua durant una bona estona mentre estossegava de valent.
Quan li va passar aquell ennuec, va aixecar-se de la cadira i corrent fins a la balconada on es veia la cascada, va cridar amb totes les seves forces:
“No patiiiiiuuuuu! Tornarà a sortir l’arc de sant Martííííí!!! Iuuuuuuuupi!
Sigueu feliços per sempre!!!”
Els seus pares i la seva germana van mirar-se bocabadats amb cara de no saber què s’havien perdut, però van veure l’Elena tan feliç i contenta, que van esclafir a riure i no van preguntar res de res.
I és que de vegades no cal preguntar. Les coses parlen per sí mateixes. I veient aquelles cascades tan espectaculars, encara més.
CAPÍTOL VI LA PRINCESA DE NACRE
Enviat per ANNA SANEGRE SORRIBAS el maig 7th, 2011
Amb les fotos tan boniques que ens envia l’Elena, qui no s’imagina històries de princeses llunyanes i de platges de sorra blanca…
Aquest conte està dedicat a totes les meves petites princeses que tinc a la classe ( i a la que tinc molt lluny, també!) i que cada dia m’ensenyen moltíssimes coses.
La princesa de nacre
Cada dia ell la veia. Cada matí, només amb la llum de l’alba, quan el cel esclatava en violetes, malves i rosats i el dia es llevava encara mandrós, la veia caminar lentament per la sorra blanca. Les ones li llepaven els peus i les seves petjades jugaven amb l’escuma blanca. I lentament avançava per la deserta platja.
Era de nacre, tota ella. La seva cabellera del color del blat madur, resplendia amb els primers rajos de sol i voleiava al vent com una banderola daurada. Al cabell hi duia una flor de pètals grans i argentats. Un vestit nuat al coll li queia cos avall fins als turmells. La roba era fina i blanca com si fos feta d’escuma i aire. A la mà, una altra flor com la que duia entre els cabells, que premia suament amb els dits, com si fos un tresor molt preuat. La seva pell, tota de nacre, brillava amb les primeres llums de l’albada.
I ell se la mirava i la veia i sabia que somiava… però ella li somreia i ell la saludava.
I cada matí es trobaven.
Un dia ell va voler explicar el seu secret i ho va dir tot al seu germà. Aquest ho explicà als seus amics i ells als seus veïns. De mica en mica tots els habitants de l’Illa ho sabien i feien cap, cada matí, a la platja de sorra blanca, per veure la petita princesa feta tota de nacre.
Un dia el cel va tornar-se del color del fum. I el mar, enfurit bramava i es retorçava… però la princesa caminava i caminava, com sempre, per la platja.
Ell estava ben espantat del brau vent i de la fúria del mar. Llamps i trons esfereïdors eixordaven l’oïda de tots els habitants de l’Illa i els teulats de les cabanes, arrencats pel vent, volaven topant per tot arreu.
I a l’horitzó un gegant enfurit avançava. Era un tornado, una mànega d’aigua, un remolí esgarrifós que enllaçava mar i cel i tot ho xuclava. S’empassava els petits illots com si res, sense que els esculls de corall el poguessin aturar.
Ell i tots els habitants de l’Illa, esgarrifats, no sabien què podien fer per salvar-se.
Van córrer esverats cap a la platja.
Ell no ho dubtà ni un moment, arrencà a córrer i es plantà davant la princesa de nacre:
- Qui ets tu que tens la pell de nacre? Ets la deessa de la platja? Ets un somni que turmentes la meva ment, o ets real i has vingut per ajudar-nos? Pots parlar? Digues, què hem de fer?
Llavors la princesa aixecà a poc a poc la mà i va deixar anar la flor que duia als dits. Aquesta, volà rabent pels aires i se n’anà mar enllà. I així volant, va començar a créixer fins a convertir-se en un immens cargol de mar. El cargol solcava els aires en direcció al tornado i quan el tornado ja era a prop de l’Illa, el cargol l’embolcallà. S’hi cargolà i el va anar estrenyent fins que el mar se l’empassà del tot. I aquell màgic cargol, va tornar cap a la platja i, de nou, encongint-se, es convertí en flor, caient a la mà de la petita princesa.
El cel, a poc a poc es va anar aclarint i la mar s’adormí gronxant-se plàcidament. La princesa va seguir caminant, però abans de marxar li va donar a ell un pètal de la seva flor argentada.
Quan marxava, la princesa tenia un somriure d’espinguet i una mirada entremaliada. Els seus ulls, color de mel, ressaltaven la seva pell de nacre.
CAPÍTOL VII “L’AVENTURA D’EN SALTIRÓ”
Enviat per ANNA SANEGRE SORRIBAS el juny 22nd, 2011
Hola nens i nenes!!
Com que el conte anterior el vaig dedicar a les “meves petites princeses”, aquest el vull dedicar (que sé que alguns ja ho esperen!!), als meus petits “belluguets”, als meus petits ” trapelles”… Uns trapelles bons i carinyosos que me’ls estimo moltíssim!!
Espero que us agradi. Segurament ja no el podrem comentar a classe, perquè s’acaba el curs, per això…espero els vostres comentaris!
Capítol IX LA HISTÒRIA QUE VA CONTAR EL VELL ATSUKO
“Per què fa tantes reverències aquesta gent? I per què tenen tants temples? I què són els santuaris…?” Anava preguntant l’Elena.
“Para el carro noieta! Mira, saps què? Farem una cosa. Mirarem d’esbrinar les respostes a les teves preguntes, d’acord? O sigui que, ulls de mussol per veure bé com és aquest país tan especial” va dir-li carinyosament la mare.
I així ho van fer. Van començar a visitar ciutats i pobles, temples, santuaris i jardins… anaven d’un lloc a un altre, ràpids com una bala… és clar, com que viatjaven amb un tren bala!
I ben aviat les preguntes que l’Elena s’havia fet, van anar trobant respostes.
Un dia l’Elena estava llegint asseguda al tatami, amb el kimono posat, com si es tractés ben bé d’una noieta japonesa, quan els seus pares i la seva germana van entrar a l’habitació dient-li que anaven a veure el temple del Gran Drac Adormit.
L’Elena, que ja havia vist moltíssims temples, va demanar-los que si podia quedar-se llegint i descansant tranquil·lament, fins que ells tornessin.
Els pares, després d’assegurar-se que estaria bé, de dir-li que no sortís de l’hotel i que si necessitava alguna cosa la demanés a la Sakiko, que era la cap de recepció, van fer-li un petó i van tancar la porta corredissa que separava l’habitació del passadís.
L’Elena, quan va veure que estava sola, va decidir anar a explorar una mica els jardins de l’hotel. Abans, però, va acabar el capítol d’aquell llibre tan divertit que estava llegint i que li havia recomanat un dia la seva mestra. Va pensar que quan l’acabés li escriuria per dir-li que li havia agradat i que n’hi recomanés un altre, i va somriure imaginant-se-la allà, a la classe, darrere d’aquella taula sempre plena a vessar de llibres de totes menes…
Quan va haver acabat, va desar bé el seu llibre i va sortir de l’habitació. Quan va ser al passadís va sentir un petit grinyol.
Va tombar el cap i va veure que una mica més enllà del passadís una porta corredissa s’obria el just per deixar entreveure uns cabells negres com l’atzabeja i una mà amb uns dits que es movien acompassadament, indicant-li que anés cap allà.
Tafanera com era, l’ Elena de seguida va recular i, a poc a poc, va arribar fins al davant d’aquella escletxa que deixava la porta un xic oberta. Quan hi va acostar el cap per espiar a dins, de cop se li va obrir del tot la porta i es va sentir una rialla aguda com el refilet d’un rossinyol.
Una noieta una mica més gran que ella va començar a parlar-li i, tot i que ella no entenia res de res, la noieta no desistia i continuava el seu parloteig indesxifrable.
L’Elena va tenir un bon ensurt i, instantàniament, va tocar-se el seu talismà màgic. Al moment, a través del vidres opacs que donaven al jardí, va veure una petita ombra. Va adonar-se que era un petit ocellet i veient com aletejava, no en va tenir cap dubte: N’estava segura, es tractava del petit colibrí. El seu amic màgic, que des de Costa Rica, l’havia ajudat ja en diverses ocasions.
En aquell precís moment es va adonar que, com per art de màgia, entenia perfectament el que li deia la noieta. Una altra vegada el seu talismà l’estava ajudant!
“Pots tornar-me a repetir el que em deies?”
“Oh! i tant! T’he dit que em dic Keiko, que tinc 10 anys i que visc aquí, a Nagoya des de molt petita. Vaig néixer a Kyoto, però molt aviat ens vam traslladar . La meva mare és la cap de recepció de l’hotel i per això vivim molt a prop d’aquí, i jo vinc molt sovint.
Com que m’avorreixo molt, sempre que puc vaig a veure l ‘Atsuko perquè m’expliqui una història de les moltes que sap.
“I qui és aquest Atsuko?” va dir-li l’Elena.
“És el senyor que va fundar aquest hotel i que té molts anys. Sap moltes històries i com que ara ja és molt vellet i no pot treballar, li agrada poder explicar-les. Vols venir a sentir-ne una?”
“I tant” es va afanyar a respondre l’Elena.
I així va ser com l’Elena i la seva nova amiga van anar a cercar el vell Atsuko.
Van trobar-lo al jardí, al costat dels cirerers, tocant una música molt dolça amb una mena d’arpa petitona.
Les va rebre amb afecte i, sense preguntar res, li va dir a la Keiko: “Ah! Has vingut amb l’Elena, doncs aprofitaré per explicar-vos la història del Drac Adormit”.
L’Elena es va adonar que aquell era el mateix nom del temple on havien anat els seus pares, i va parar molta atenció.
Es van asseure a l’ombra dels cirerers, al davant del vell Atsuko i els seus ulls van començar a obrir-se a mesura que la història es va anar fent més i més interessant:
Heus ací que una vegada hi havia un Drac que vivia a les aigües d’un gran oceà. Tenia costum d’ estar-se cap al cantó del sol ixent. Cada matí el Sol sortia i es donaven el bon dia. Es saludaven, parlaven una estoneta i el Sol li deia que no podia estar-se més allà amb ell, perquè li quedava tot el món per recórrer i només tenia un dia per fer-ho. Llavors el Drac, avorrit, decidia anar-se’n a dormir fins l’endemà al matí que tornés a llevar-se el Sol.
I així dies i dies, anys rere anys i segles rere segles.
Però un dia el Drac estava ja tan cansat de fer sempre el mateix que va dir-li al Sol: “Avui vindré amb tu”.
“Però què dius! Tu no pots venir, jo estic al cel i il·lumino tota la terra amb els meus rajos i amb la meva llum”.
“Doncs jo estaré al teu costat i també enviaré el meu foc a la terra i així tindran més escalfor”va replicar el Drac ben convençut.
Finalment el Sol accedí a que l’acompanyés. El Drac no parava de llançar el seu foc per la boca i, la terra, d’aquesta manera, s’escalfava més i més. Tot s’anava assecant. Els arbres i les plantes s’estaven quedant ben rostits i des que el Drac acompanyava el Sol, tot anava de mala en pitjor.
El Sol finalment es va atrevir a parlar amb el Drac i li va dir que ja no podia acompanyar-lo més.
El Drac es va posar tan trist, que va decidir adormir-se i no tornar-se a despertar mai més. Per això va anar a trobar el bruixot més poderós de tot el món, que vivia en una fossa al mig d’un gran oceà. Era tan malvat que fins i tot havia fet desaparèixer vaixells amb tota la seva tripulació, engolits per l’oceà…
El Drac li va dir què pretenia, i el mag li va donar una poció a dins d’una petxina gegant. Li va dir que se la prengués abans d’anar a dormir i que ja no es despertaria mai més.
I així ho va fer. Se la va prendre i es va adormir. Mentre dormia es va anar convertint en terra, roca, muntanya i volcà, i una part va sobresortir per damunt de l’oceà en forma de quatre grans illes allargassades i molts més illots escampats.
Quan l’endemà el Sol va sortir i veié al seu costat aquelles illes, va reconèixer que era el Drac i es va entristir tant que aquell dia a la terra no es va fer de dia, i va regnar la nit durant moltes hores.
Aquelles quatre illes, al llarg dels anys, van anar sent habitades per moltíssima gent. Gent treballadora, educada i hospitalària que, en conèixer la història, van córrer a aixecar un bell temple com a homenatge al Drac Adormit. I aquest va ser el nom que van posar-li a aquell temple “El Temple del Drac Adormit”, el temple més bell de totes les illes que formen el Japó.
Quan el vell Atsuko va acabar la seva història i va tornar a posar-se a tocar la petita arpa, les dues noies tenien els ulls plens de llàgrimes.
“Que bonica!” va exclamar l’Elena amb emoció…
En aquell moment arribava la seva família.
Quan li van dir que li volien ensenyar les fotos que havien fet del temple del Drac Adormit, l’Elena els va dir que mentre se les mirarien, ella els explicaria una llarga història.
Els pares es van posar molt contents perquè els agradaven molt les històries i el vell Atsuko va somriure content mirant el Sol a través de les boniques branques dels cirerers.
Salutacions ben “caloroses”, famílies!
Ja són deu els capítols dels contes de “El viatge de l’Elena”… i encara no s’han acabat!
No us penseu que m’oblido d’una persona que ha treballat també tant com l’Elena, que ha gaudit molt de tot el viatge i que també ha anat llegint els contes. Una persona que ha anat creixent ( no només per fora!) a mesura que ha anat visquent experiències i “aventures”… em refereixo a la Natalia, és clar!
Així doncs, aquest conte Natalia, te’l dedico a tu. Espero que t’entretingui una estoneta i que t’agradi molt!
Una abraçada per a totes les famílies, i en especial a les famílies dels Indianes Jones i dels Exploradors Intrèpids!!
CAPÍTOL X
LA GRAN MURALLA
En aquell moment l’Elena estava enrabiada. La Natalia, la seva germana, que a més de germana era, de fet, una gran amiga, en aquell moment l’estava fent enfadar.
“Et dic que no!”. “Que sí, tossuda” replicava la Natàlia.“No pot ser Natàlia, que La Gran Muralla es vegi des de l’espai, no és veritat”. “Que sí, que et dic que ho vaig llegir”. “Segur que ho has tret de la viquipèdia, i ens ha dit la senyoreta, que no ens en refiem gaire”, va dir l’Elena malhumorada.“Mira que ets caparruda, pregunta-li a la mare o al pare…” “Doncs no, faré una altra cosa, agafaré el meu talismà màgic i li demanaré que m’ho deixi comprovar!” va exclamar decidida l’Elena, traient el seu talismà de sota la samarreta lila que portava.
Tot això l’Elena ho va dir cridant i força enrabiada. I per això, per estar tan enfadada, no se n’havia adonat que acabava de descobrir el seu secret, el secret del talismà, que tantes aventures màgiques li havia fet passar al llarg del viatge. Mai no havia pensat que això del talismà màgic seria un secret per sempre, ja que mai no tenia secrets per a la seva família, i sempre s’ho explicaven tot amb la seva germana, però simplement encara no havia pensat quan ni com ho explicaria.
La Natalia es va quedar de pasta de moniato, però sense donar-li temps a reaccionar, quan encara estava amb els ulls i la boca ben oberts de l’astorament, l’Elena va agafar el seu talismà per una banda i la mà de la seva germana per l’altra i va pensar el seu desig, prement ben fort el talismà.
Immediatament es van veure alçades com si fossin tan lleugeres com dues papallones. La gran quantitat de turistes i de xinesos que recorrien en aquell moment la gran muralla, van quedar-se com atrapats a dins d’una fotografia, sense moure’s. I elles van anar pujant cel amunt, cada vegada més enlaire, veient com la terra s’anava fent petita, petita.
Les persones eren formiguetes als seus ulls; les carreteres i els rius, petites serpents; els grans edificis eren com de joguina i cada vegada s’empetitien més…I encara seguien anant enlaire.
Ella ja havia conegut abans aquella sensació, quan havia sobrevolat les Muntanyes Rocalloses a llom de l’Àguila… però la Natalia tenia tal esglai, que no podia ni parlar, estava paralitzada totalment.
Aviat van deixar de veure detalls, només veien el relleu de la terra com si es tractés d’un embolcall ple de rugositats. Van quedar meravellades, extasiades davant d’aquell bell espectacle. Allò era preciós…
“Sortirem de l’atmosfera, no podrem respirar, ens morirem…” va dir la Natalia garrativada. “No et preocupis”, va dir l’Elena cridant enmig del vent per fer-se sentir, “tinc ben agafat el meu talismà. Confio plenament en eeeeeeell!”
Van travessar tota una capa de núvols i van seguir més i més amunt. De sobte el vent va anar parant i van deixar, a poc a poc, d’anar a tantíssima velocitat fins que es van quedar aturades, surant en un univers sense fi. Tot va fer-se silenci, i allà lluny, molt lluny, es veia el nostre planeta, la Terra, una meravella blava enmig de l’infinit. Com podia ser que aquell planeta estigués navegant per l’espai? Com podia ser que hi haguessin terres i mars i muntanyes i totes les persones que hi vivien…? Tantes i tantes coses els passaven pel cap en aquells moments, que ni tan sols van provar de parlar. No calia.
On devien ser? Devien ser a l’espai? Podrien tornar a la Terra? Eren vives? Somiaven…? Totes les preguntes se’ls barrejaven a dins del seu caparró i, mentre, no deixaven de mirar i mirar amb els ulls esbatanats i el cor bategant com si se’ls volgués escapar de dins seu.
De sobte, un polsim brillant, com si d’espurnes d’estel es tractés, les va embolcallar i els vingué un son dolç que els va fer tancar els ulls.
- - - - - - - - - - -
Amb la sensació de rebre una forta patacada, van obrir els ulls de cop. “Nena, què fas, no veus que m’has fet caure?” “Però què dius? Si ets tu que m’has fet caure a mi…” “Noies, noies què us passa? Què feu aquí a terra, que no veieu que provocareu un embús amb tants xinesos que s’esperen per passar…?” Eren els pares que se’ls acostaven “Au aixequeu-vos que sembla que vingueu de la Lluna!”
Les dues noies, recordant-ho tot de sobte, van esclafir a riure, amb forts crits i xisclets. Una corrua de xinesos van fer una rotllana i ràpidament van començar a fer-los fotos. “Ei, pareu nois que no som dues estrelles de Hollywood!” va dir la Natàlia, mentre l’Elena es posava la mà al coll per prémer el seu talismà.
De sobte, l’Elena, aturant-se a mig aixecar, es va donar un cop al cap amb la mà i li va dir a la Natàlia “Ei, però… es veia la Gran Muralla des d’allí dalt?” “Ai, noia!” va fer la Natalia com si de sobte recordés la discussió ja oblidada que havien tingut sobre La Gran Muralla “No ho sé, en el que menys he pensat allà dalt, és en La Gran Muralla”.
I de nou van esclafir a riure i quan se’ls van acostar els pares, la Natàlia els va etzibar enriolada: “sabeu si La Gran Muralla es veu des de l’espai?”
Hola nens i nenes, famílies i tots els qui aneu seguint el bloc ( sé que fins i tot algú de Galícia ens llegeix…!!).
Avui hem començat a treballar i per celebrar-ho, res millor que un nou conte… ja gairebé l’últim…o almenys l’última etapa del viatge en un país molt especial. Un país que no deixa indiferent a ningú…
Espero que us agradi!!
Una abraçada a tothom!
CAPÍTOL XIII “AIXÒ ÉS L’ÍNDIA…”
L’Elena es va quedar mirant atentament aquell nen que estava de cara al riu, molt a prop de l’aigua.
Al primer cop d’ull es va pensar que era una nena, però després de mirar-lo una estona, es va adonar que era un nen amb el cabell força llarg.
No era gaire alt, devia tenir uns set o vuit anys. El seu posat era seriós, però no se’l veia trist del tot. Duia uns pantalons molt amples de color verd i unes sandàlies i al cos una camisa de color blanc.
A l’Elena li va cridar l’atenció, perquè en aquella hora, que el sol ja era molt baix, les aigües del Ganges eren d’or, i d’or era també la pell d’aquell petit hindú, amb aquell sol del crepuscle.
A l’observar-lo atentament, l‘Elena va veure que a poc a poc i amb unes tisores a la mà, el vailet s’anava tallant flocs de cabell i, a poc a poc, gairebé amb moviments harmònics, els llençava a l’aigua i semblava que amb la mirada seguia el destí d’aquells cabells fins i foscos, encara que fos impossible de veure’ls desaparèixer entre les aigües daurades d’aquell riu sagrat.
Encuriosida, s’hi acostà. “Què fas?” Va dir-li assenyalant les tisores. “Ofereixo els meus cabells a la deessa Ganga” va explicar-li en un anglès molt senzill “perquè tingui cura de la meva mare”.
“On és la teva mare? És al riu?” “Sí” va respondre-li el nen, “És al riu, amb la deessa Ganga, i no tornarà. Els meus cabells la protegiran i l’ ajudaran a trobar el camí de la vida, més enllà de la mort”.
Llavors l’Elena se’n va adonar de la importància que tenia per a ell, allò que estava fent. I per respecte, s’enretirà un xic i el deixà fent la seva ofrena.
Mentrestant, anava pensant en el què el nen li havia explicat i mentre el riu anava engolint per l’horitzó l’esfera solar, una llàgrima va relliscar per la galta de l’Elena com si també volgués anar a barrejar-se amb les aigües sagrades d’aquell immens riu hindú.
Quan el xicotet va haver acabat la seva particular cerimònia, el seu cap semblava un eriçó de tan ple de punxes de cabells mal tallats, que li donaven un aire entre divertit i entremaliat.
Quan es va adonar que l’Elena s’havia posat una mica trista, li va donar la mà i li va dir, “No estiguis trista, el meu pare i jo vivim en un palau. El meu pare el va fer construir quan es va casar amb la mare. Des que la va conèixer, la va estimar sempre. Va voler que fos el palau més bonic de tota l’Índia. I ho va aconseguir. Vine que te l’ensenyaré…”
Mentre corrien entre la riuada de gent que acoloria les ribes del riu amb les seves llampants vestimentes, el noiet li va explicar que es deia Sury i que el seu pare era diferent de molts homes hindús. Que sempre s’havia estimat molt la seva mare i l’havia tractat amb respecte i estimació. Que deixava que la seva mare estudiés a la universitat i anés a treballar a les escoles amb els nens i les nenes més pobres…
Van pujar a una espècie de “motocarro” que l’estava esperant. El xofer el va renyar una mica per haver trigat tant, però ell no en va fer gaire cas.
Finalment, després d’esquivar vaques, cabres, gent, bicicletes i camions decorats plens de mercaderies… van arribar a una zona més apartada i al davant dels seus ulls va aparèixer un palau blanc, amb unes cúpules precioses que brillaven com si fossin d’or en aquell moment, quan el dia començava a declinar.
L’Elena es va quedar impressionada i ni se’n va adonar que el Sury li agafava la mà, la feia baixar i la conduïa cap a la porta del palau.
Quan va obrir la porta, a l’Elena li va semblar que estava en un palau d’una pel·lícula de princeses… va pensar que el Sury era molt afortunat, però com si li endevinés el pensament, ell li va dir que el més valuós, ja no hi era, i que tot allò no era res si no podia tenir la companyia de la seva mare.
L’Elena va pensar que tenia raó. Que res de tots aquells luxes eren importants.
Però després de conèixer el seu pare, va pensar que, malgrat tot, el Sury podia ser molt feliç, perquè semblava un home bo i amable.
La van fer sortir al jardí del palau i van jugar amb els micos que hi havia. Els tenia en llibertat i anaven corrent d’una costat a l’altre de l’immens jardí. N’hi havia un que era la seva mascota i de seguida que el va veure, se li va acostar i se li va enfilar a l’esquena com si fos la seva motxilla. L’Elena va riure molt veient les coses que el Sury li havia ensenyat al mico: sabia ballar “bolliwood”, sabia fer reverències, sabia fer petons i també llengotes…
L’Elena es va adonar que s’havia fet fosc i es va espantar molt pensant que els seus pares estarien buscant-la… El seu nou amic li va dir que no es preocupés. Va fer l’ullet al seu pare i, aquest, li va fer que sí amb el cap. Llavors va picar de mans tres vegades i, al fer-ho, una estranya llum va sorgir de les mans del nen. Aquesta claror es va anar escampant com un núvol, fins embolcallar una catifa molt bonica que hi havia en el porxo del jardí. La catifa es va anar elevant i se’ls va plantar al davant. El nen s’hi va enfilar destrament i li va allargar la mà a l’Elena.
Aquesta, tremolant, li va donar la mà i va fer el gest d’enfilar-s’hi també, però de tan impressionada que estava, no va poder. Llavors el pare del Sury la va agafar i la va pujar, suaument, a dalt de la catifa. Va dir unes paraules estranyes i la catifa es va envolar ràpidament.
Quan van arribar a la terrasseta on els seus pares descansaven i prenien un te tot fent fotografies del riu, va ser com si de cop es fes de dia. Tothom es va quedar quiet i ningú no va poder obrir la boca. La catifa va aterrar suaument i l’Elena va baixar-ne amb els cabells esbullats, la cara somrient i el cor bategant-li fortament.
“Adéu Elena” va dir-li en Sury. “Adéu, sempre et recordaré” va dir-li l’Elena emocionada.
“Si mai vinc a estudiar a Barcelona com vol el meu pare, no et preocupis que et vindré a visitar”.
“Vine quan vulguis!”, va cridar l’Elena mentre la catifa màgica s’envolava majestuosament…
Ningú no gosava parlar, només s’anaven mirant. Els uns amb els altres. L’Elena els mirava a tots mig divertida mig esporuguida, tremolosa i excitada, inquieta però satisfeta…
El sol s’havia negat a dins del riu i les aigües encara conservaven els reflexos rogencs. Les barquetes navegaven silenciosament, alguna vaca o bou surava enmig de l’aigua, descansant per fi de la seva feixuga vida… més enllà, les fumerades d’alguna cremació enfosquien el cel de color porpra com si, a poc a poc, hi estenguessin el vel de la nit…i tot un món d’olors i colors els recordaven que “allò era l’Índia”.
Van tornar a fer maletes per darrera vegada en aquell viatge, i van anar cap a l’aeroport de Delhi per agafar l’avió que, després d’una escala a Londres, els duria a casa.
Enviat per ANNA SANEGRE SORRIBAS el juny 22nd, 2011
Hola nens i nenes!!
Com que el conte anterior el vaig dedicar a les “meves petites princeses”, aquest el vull dedicar (que sé que alguns ja ho esperen!!), als meus petits “belluguets”, als meus petits ” trapelles”… Uns trapelles bons i carinyosos que me’ls estimo moltíssim!!
Espero que us agradi. Segurament ja no el podrem comentar a classe, perquè s’acaba el curs, per això…espero els vostres comentaris!
L’aventura d’en Saltiró
L’Elena es va posar la mà al seu talismà. Recordà el colibrí i la Naima, els seus primers amics des que havia començat la seva aventura.
Si aquell talismà era màgic com li havien dit els seus amics, ara era el moment de comprovar-ho.
Aquell petit canguret estava en perill. Només de veure aquella escena, a l’Elena li saltaven les llàgrimes. El petit cangur, saltironejava amb gran afany fugint dels gossos que el perseguien, però aquests, cada vegada el tenien més a prop i, pels crits que feien, no semblava pas que li volguessin fer festes… més aviat el contrari.
Quan havien arribat a Austràlia, i després de veure els primers cangurs, els havien explicat que, aquests, de vegades entraven a dins de les cases i que per això era habitual tenir gossos ensinistrats, per espantar-los i foragitar-los en cas que volguessin entrar i prendre’ls el menjar.
L’Elena pensava que potser els cangurs no feien ben fet d’entrar a les cases i pispar el primer que trobaven, però davant d’aquells ullets espantadissos, tenia molt clar que havia d’ajudar-lo.
Per això tancà els ulls i premé amb força el talismà màgic. Al tornar-los a obrir va veure que els gossos s’havien mig aturat, desconcertats, ensumant amb el musell aixecat, com si no sabessin cap a on havien de tirar. Mentrestant, entre les altes herbes, de tant en tant l’Elena veia sortir el cap del petit cangur, fugint com un desesperat, allunyant-se cada vegada més.
Els gossos ara, s’ajeien cansats amb les llengües a fora i se la miraven a ella com esperant alguna cosa. L‘Elena sense pensar-s’ho dues vegades, va engegar-los un bon crit:
-Fora! Marxeu! Aneu cap a casa vostra!
I els gossos, per sorpresa seva, de seguida es van aixecar i la van obeir.
“Mare meva! Aquest talismà sí que és ben màgic!”va pensar l’Elena.
Una mica espantada va seguir caminant i, de cop, va fer un bot quan va veure aparèixer davant seu, com per art de màgia, el petit canguret.
Li havia picat l’ullet? O eren imaginacions seves?
S’hi va acostar i, a poc a poc, li va anar passant l’ensurt. Va allargar la mà i el va acaronar. El petit cangur, com si sabés que li havia salvat la vida, es va arraulir al seu costat i es va deixar amanyagar.
“Que bonic ets! Com et dius? On és la teva família?”Li va preguntar dolçament l’Elena.
El petit cangur va aixecar el cap i a l’Elena li va semblar que els seus ullets eren una mica més tristos.
“Mira, et diré “Saltiró”, què et sembla? T’agrada? Jo em dic Elena i tinc molts amics de molts països diferents… vols que siguem amics tu i jo?”
L’Elena va decidir que a partir d’aquell moment en Saltiró seria la seva mascota. Se’l quedaria i en tindria cura, i mai més no el perseguiria cap gos ni li faltaria res per menjar.
Sabia que els seus pares no s’hi oposarien quan els expliqués tota la història, per això se’n va tornar tota contenta cap a l’autocaravana on l’esperaven els pares, seguida molt de prop per en Saltiró que, com si entengués la decisió que havia pres l’Elena, tenia ja els ullets molt més contents i semblava que els seus saltirons també eren més alegres.
L’endemà van emprendre una excursió cap a uns poblats aborígens.
L’Elena no podia entendre què volia dir allò d’aborígens. “Per què no estaven per tot arreu, aquelles persones que anomenaven aborígens, si eren els qui habitaven l’illa des de sempre…? Que boig el món…!” pensava l’Elena, recordant el títol d’aquella cançó que els posava l’Anna a l’escola i que li agradava tant.
Sigui com sigui, al cap d’una hora van arribar a un lloc on els “tjpukais”, unes persones amabilíssimes, van acollir-los i els van explicar infinitat de coses de la seva cultura i dels seus costums ancestrals.
L’ Elena estava encantada, sobretot quan va aprendre a llençar el boomerang amb l’ajut de la Niak, una noia molt espavilada i molt amable que, amb certes dificultats per fer-se entendre, els ho anava explicant i ensenyant tot.
Després de dinar van començar a tocar uns instruments molt originals, els djiridoos, i van ballar tots plegats imitant les passes que els ensenyaven i seguint aquella música tan alegre.
En Saltiró, se la mirava amb els ullets divertits, som si seguís també la música. Semblava que haguessin estat junts tota la vida i l’Elena estava contentíssima amb el seu nou company de viatge.
Però mentre ballaven i el Saltiró s’entretenia rosegant unes herbes, l’Elena de cop es va quedar petrificada. Un enorme cangur s’havia acostat a en Saltiró i l’estava llepant i acaronant.
En Saltiró tenia els ullets més oberts que mai i tan brillants com dues bales de vidre.
L’Elena va començar a cridar per fer fora l’enorme cangur, però la Niak, atansant-se, li va explicar que aquell cangur, que era una femella, havia tingut, no feia molt temps, un cadellet, però que l’havia perdut. Un dia havia tornat sola al poblat, sense el seu fill i ningú no havia sabut què li havia passat. Potser era en Saltiró . Sí, segurament havia retrobat el seu fillet.
“Però el vaig trobar a més de 40 quilòmetres d’aquí, no pot ser que sigui el mateix! Es deu confondre! Segur que no és el seu fill!”, cridava l’Elena mig plorosa.
Però llavors la Nihak li va explicar que els cangurs són capaços de recórrer grans distàncies i que segurament es van allunyar molt del poblat i el petit cangur, a l’hora de tornar, devia haver seguit una direcció equivocada.
Li van explicar que si no fos el seu fill no s’hi hagués acostat i tots van veure com el petit canguret seguia a la suposada mare, fent petits saltirons.
L’Elena no s’ho podia creure. Llavors, el petit canguret es va aturar i es va girar.
Tothom va poder veure com el canguret es mirava l’Elena i… li picava l’ l’ullet?
“Vine, ets la meva mascota, torna…!” va dir sense massa convenciment l’Elena.
Llavors el petit cangur va fer uns quants saltirons cap enrere, dubtant. Després es va aturar… i de nou va tornar a seguir endavant atrapant la seva mare. Tots dos es van anar allunyant, perdent-se entre les altes herbes de la immensa plana australiana.
L’Elena per uns moments no sabia quina cara fer. En aquell precís instant, un colibrí va passar volant per davant seu. Se’l va mirar i es va tocar instintivament el seu talismà.
“Adéu saltiró! Fes-te ben gran! I vés en compte, no entris a les cases a pispar res!” va exclamar de cop l’Elena cridant per fer-se sentir.
Tots es van posar a riure, la música va tornar a sentir-se de nou i altra vegada van posar-se a ballar agafats de les mans. Així, amb les mans agafades, l’Elena es va sentir molt propera a aquelles persones i va decidir que no els diria més aborígens. Els anomenaria kooris, que en la seva llengua significava “El nostre poble”. Aquest nom era molt més bonic.
Llavors un pessigolleig estrany li va pujar des de la panxa fins a la gola. Va pensar que quan arribés a l’autocaravana, faria un dibuix d’en Saltiró per no oblidar-lo mai més i després es va deixar endur pel ritme frenètic d’aquella música tan encantadora.
CAPÍTOL VIII “EL TEMPS DELS SOMNIS”
Enviat per ANNA SANEGRE SORRIBAS el juliol 3rd, 2011
Hola “Idianes Jones”, què tal les vacances? Segur que molt bé, oi?
Jo, tot i que encara no estic de vacances, tinc més temps i per això he aprofitat per escriure un altre conte. Aquest està fet pensant en el reportatge que l’Elena ha fet de Nova Zelanda.
El dedico a tothom que sigui una mica ”somiatruites”. Sabeu què vol dir? A veure si ho esbrineu.
Jo en sóc una mica… i vosaltres em sembla que també!!
M’ha sortit una mica llarg, o sigui que potser haureu de demanar l’ajut del pare o la mare i que us el vagin llegint una estoneta cada dia.
Apa, a seguir gaudint de les vacancetes. Ah i que somieu de gust!!
Ja em direu si us ha agradat.
CAPÍTOL VIII
EL TEMPS DELS SOMNIS
Quan la família viatgera va arribar a l’aeroport, es va adonar de seguida que alguna cosa no anava prou be. Alguna cosa diferent estava passant.
A la sortida, quan intentaven agafar un transport que els dugués a la capital, va acostar-se’ls un homenet molt estrany i, a poc a poc, els va anar dient que no podien anar a cap ciutat. Que allò no era un país, era un Temps, i que les ciutats no eren ciutats, sinó Somnis. Però als somnis no s’hi anava quan es dormia sinó quan es vivia, ben despert. I que a la nit quan es dormia, mai no es somiava.
Ja us podeu imaginar com van quedar-se de desconcertats, però l’Elena, sempre pràctica i positiva, va dir-los:
“Doncs vinga, a mi m’agrada molt somiar i després explicar els somnis que he tingut. Podrem explicar després allò que hem somiat?”
I és que l’Elena sempre tenia una pregunta a la punta de la llengua… no tenia remei!
Aquell estrany homenet els va dir que sí, que els somnis es recordaven igual que es recordava una cosa que es vivia de veritat, perquè els somnis, allà, eren de veritat, és clar.
Tots van estar d’acord amb l’Elena i van preguntar-se a quin somni haurien d’anar.
“A mi m’agrada molt somiar boscos màgics i personatges fantàstics…” va dir l’Elena.
“Doncs vinga som-hi! Cap al Somni dels Boscos i Personatges Màgics” va dir la mare.
Aquell personatge tan curiós, va dir que no estava gaire lluny, que en una horeta hi podien arribar, i que per anar-hi el millor era agafar el tren dels kiwis.
“El tren dels kiwis?” van dir tots a l’hora.
“Sí , sí, afanyeu-vos que si no el perdreu” va dir-los l’homenet.
I corrent i arrossegant les maletes els va gairebé empènyer a dins d’un tren antic, que treia fum pels descosits i xiulava a més no poder… Es van asseure i, quina va ser la seva sorpresa, quan van descobrir que el tren era ple d’animals, però d’animals que anaven vestits i que a més…PARLAVEN!
Sí, al seu costat dues cabres anaven parlant de la seva escola, es veu que eren professors en un institut i comentaven com n’estaven, els cadellets, de consentits, darrerament.
A l’altre compartiment dues zebres infermeres, parlaven de les poques hores que dormien des que feien el torn de nit a l’Hospital dels Animals Herbívors.
De cop va passar el revisor, demanant els bitllets. Era un majestuós kiwi, l’au més característica de Nova Zelanda. “Nova Zelanda!”. Aquell era el lloc on ells volien arribar! però allò no s’assemblava pas a les fotos que havien vist d’aquell país…
El kiwi els va donar la benvinguda al Temps dels Somnis i els va dir que els agradaria molt el somni que havien escollit. Que s’hi menjava molt bé i que els hotels eren molt confortables i que si no els agradava, que no patissin, amb un cop de vareta, qualsevol els podia solucionar el problema.
S’hi van passar deu dies al Somni dels Boscos i Personatges Màgics.
Es van fer amics de multitud de fades, mags, follets i fins i tot d’un parell de sirenes. Que bé s’hi estava! I l’Elena anava escrivint a les seves amigues i els anava explicant el seu somni. Però es clar, elles es pensaven que els explicava un somni real, quan la veritat és que era una realitat feta de somni…
Per veure coses diferents, el següent destí va ser el “Somni de la Natura”. Tota la família havia coincidit en voler anar-hi.
Quan hi van arribar, després d’un viatge no gaire llarg, van descobrir uns paisatges pintats de verds brillants, ocres i vermells. Els veien a través d’una pluja fresca i neta que semblava que rentés les muntanyes i les valls. Van veure el mar més turquesa que mai havien vist. Un mar tacat d’illes i d’illots.
Quan ja estaven força cansats van trobar, en una zona volcànica, un riu preciós on van poder banyar-se amb aigua ben calentona i va ser tant relaxant que fins i tot van adormir-se una estona sense somiar gens ni mica, és clar. Mentre dormien, a l’Elena li va semblar veure algun personatge de “El senyor dels Anells”, passar corrents pel seu davant…i, és clar, es va suposar que era real, perquè no es podia pas somiar, en aquell Temps de Somnis.
Caminant, caminant, se’ls va fer de nit i, enmig de la fosca, es van adonar d’una gran resplendor vermella de foc. Era un volcà en erupció.
Un gran volcà enfadat, esbufegant i traient foc i fum per la seva immensa boca. L’aigua de foc sortia com si fos un brollador i regalimava per la muntanya. Semblava un castell de focs artificials. Era bonic, però una mica perillós per les persones que vivien a prop, tot i que ja hi estaven una mica acostumades i totes havien fugit corrents quan havien sentit que el volcà estava a punt de despertar-se.
Van continuar explorant aquell Somni i van entrar a dins d’unes coves. Bocabadats per l’espectacle, van veure al sostre centenars de petites estrelletes brillants com si fos el cel de veritat.
“Mireu, aquesta cova té un cel amb estrelles!” va exclamar admirada l’Elena.
Però aquelles estrelles aviat se li van acostar i se li van posar pels cabells, com si s’hagués fet un pentinat de princesa.
“OH!, No són estrelles! Són petites cuques de llum!!”, va exclamar llavors meravellada,
Cada vegada hi havia més cuques de llum. Aquestes, van acompanyar-los a sortir de la cova. Les llumetes semblaven sortir de tot arreu. La claror, tot i ser gairebé de nit, era immensa i, de cop, es van veure alçats del terra i transportats per tot aquell mantell brillant de petites lluernes, pel damunt del mar com si volessin amb una màgica catifa de llum.
Sense dir ni una paraula, van veure que arribaven a una altra illa situada al sud de la primera. El Somni de la Natura continuava en aquella altra illa.
Van seguir caminant i, molt més al Sud, de sobte, la terra va començar a tremolar, era com estar al damunt de les escales del castell encantat del Tibidabo, que no paren de moure’s i et fan caure si bades una mica.
La terra no es va compadir de la pobra gent que vivia en aquell Somni i va ser implacable: va fer caure cases, va destruir, en pocs segons, tot el que la gent havia trigat setmanes i mesos a construir. I el que és pitjor, algunes persones fins i tot hi van perdre la vida, en aquella sacsejada. Era un somni força trist, però que els ensenyava que amb la Terra res s’hi pot. Ella mana i s’ha d’acceptar. Ningú no la pot aturar, perquè ella és el principi i la fi. Ella és el tot i el no-res.
Després del terratrèmol, tot era gris, tot era destrucció i tristesa… però l’Elena es va encarregar de fer saber a tothom, que si bé una cosa s’acaba, una altra ha de tornar a començar. I de seguida els va encoratjar a reconstruir la ciutat.
A poc a poc, els habitants d’aquell poble es van anar animant i finalment van decidir que farien una nova ciutat al costat d’aquella que la natura havia destruït. Així, els visitants, podrien veure el que havia passat i estar més preparats per si un altre dia tornava a haver-hi un daltabaix com aquell.
El somni no s’aturava aquí i van poder navegar dalt d’un núvol de son pels llargs fiords. Com en una pel·lícula en 3D, el paisatge els anava embolcallant i cada vegada se sentien més propers a la Natura.
Van veure llargues llengües de gel llepant les muntanyes, i van sobrevolar-les ficats a dins d’un pensament adormit.
Van veure llacs i platges, camps verds, poblets petits com de postal, pluja, boira i nuvolets entremaliats que els picaven l’ullet i jugaven a fet i amagar amb el paisatge.
Que n’era d’esplèndida la natura! Com li agradava a l’Elena tot aquell Somni…!
Un dia, mentre jugaven fent curses i tirant-se boles de neu al bell mig d’una glacera, es van adonar que se sentia un xiulet de tren.
Es van estranyar, però no del tot, perquè ja sabien que al Temps dels Somnis, qualsevol cosa podia succeir.
De cop, per darrere la muntanya va sorgir un tren. Un tren llarguíssim, fet de molts vagons, com si fos un llarg enfilall de salsitxes. Es va aturar al seu costat amb un gran xivarri de ferros i frens i es van obrir les portes. Un kiwi els va saludar amablement i amb uns copets a l’esquena els va dir que el seu equipatge ja era dalt del tren i que no s’entretinguessin, que el tren havia de salpar.
“Salpar? Els trens no salpen” va dir l’Elena amb un to una mica mofeta.
“Aquest sí, bufona”, va dir el kiwi amb la seva veu característica, una mica aflautada i cridanera.
Ben aviat es van adonar que deixaven la muntanya i anaven volant en direcció al mar. Quan van tenir el mar turquesa als seus peus, van sentir que tocaven l’aigua aixecant una cortina d’’escuma a banda i banda d’aquell increïble tren que corria, volava i també navegava.
“Mare meva, sembla el Tutuki Splash”, va dir l’Elena.
Després d’un viatge molt divertit ple de converses amb dos flamencs que eren cuiners i parlaven de noves receptes, quatre pingüins que eren dissenyadors de moda, i tres falcons que tenien uns grans magatzems on venien de tot, van adonar-se que havien arribat a l’aeroport.
El kiwi els va fer sortir ràpidament i els va acomiadar dient-los que podien tornar quan volguessin.
Al cap de dues hores deixaven enrere el Temps dels Somnis.
Cansats però contents, es van adormir plàcidament i… no ho diríeu mai… van tenir un somni dolç, dolç com el cotó de sucre.CAPÍTOL IX “LA HISTÒRIA QUE VA CONTAR EL VELL ATSUKO”
Posted by ANNA SANEGRE SORRIBAS on agost 6th, 2011
Després d’uns dies de platja, sol i… també alguns ruixats… tornem a la feina! És clar que aquesta feina és molt bonica de fer. Vull dir la feina d’escriure. I vosaltres, noiets i noietes, ja escriviu?
Seguint el costum de dedicar els meus contes, aquest el vull dedicar a dues mestres fantàstiques i excepcionals que aquest curs que ve no estaran a la nostra escola. Són la Bet i l’Helena. Treballar al seu costat ha estat un plaer. Gràcies doncs a elles per haver compartit la seva feina i la seva amistat amb tots nosaltres.
Per a elles i per a tots vosaltres aquí teniu una altra història de “Els viatges de l’Elena”
Capítol IX LA HISTÒRIA QUE VA CONTAR EL VELL ATSUKO
“Per què fa tantes reverències aquesta gent? I per què tenen tants temples? I què són els santuaris…?” Anava preguntant l’Elena.
“Para el carro noieta! Mira, saps què? Farem una cosa. Mirarem d’esbrinar les respostes a les teves preguntes, d’acord? O sigui que, ulls de mussol per veure bé com és aquest país tan especial” va dir-li carinyosament la mare.
I així ho van fer. Van començar a visitar ciutats i pobles, temples, santuaris i jardins… anaven d’un lloc a un altre, ràpids com una bala… és clar, com que viatjaven amb un tren bala!
I ben aviat les preguntes que l’Elena s’havia fet, van anar trobant respostes.
Un dia l’Elena estava llegint asseguda al tatami, amb el kimono posat, com si es tractés ben bé d’una noieta japonesa, quan els seus pares i la seva germana van entrar a l’habitació dient-li que anaven a veure el temple del Gran Drac Adormit.
L’Elena, que ja havia vist moltíssims temples, va demanar-los que si podia quedar-se llegint i descansant tranquil·lament, fins que ells tornessin.
Els pares, després d’assegurar-se que estaria bé, de dir-li que no sortís de l’hotel i que si necessitava alguna cosa la demanés a la Sakiko, que era la cap de recepció, van fer-li un petó i van tancar la porta corredissa que separava l’habitació del passadís.
L’Elena, quan va veure que estava sola, va decidir anar a explorar una mica els jardins de l’hotel. Abans, però, va acabar el capítol d’aquell llibre tan divertit que estava llegint i que li havia recomanat un dia la seva mestra. Va pensar que quan l’acabés li escriuria per dir-li que li havia agradat i que n’hi recomanés un altre, i va somriure imaginant-se-la allà, a la classe, darrere d’aquella taula sempre plena a vessar de llibres de totes menes…
Quan va haver acabat, va desar bé el seu llibre i va sortir de l’habitació. Quan va ser al passadís va sentir un petit grinyol.
Va tombar el cap i va veure que una mica més enllà del passadís una porta corredissa s’obria el just per deixar entreveure uns cabells negres com l’atzabeja i una mà amb uns dits que es movien acompassadament, indicant-li que anés cap allà.
Tafanera com era, l’ Elena de seguida va recular i, a poc a poc, va arribar fins al davant d’aquella escletxa que deixava la porta un xic oberta. Quan hi va acostar el cap per espiar a dins, de cop se li va obrir del tot la porta i es va sentir una rialla aguda com el refilet d’un rossinyol.
Una noieta una mica més gran que ella va començar a parlar-li i, tot i que ella no entenia res de res, la noieta no desistia i continuava el seu parloteig indesxifrable.
L’Elena va tenir un bon ensurt i, instantàniament, va tocar-se el seu talismà màgic. Al moment, a través del vidres opacs que donaven al jardí, va veure una petita ombra. Va adonar-se que era un petit ocellet i veient com aletejava, no en va tenir cap dubte: N’estava segura, es tractava del petit colibrí. El seu amic màgic, que des de Costa Rica, l’havia ajudat ja en diverses ocasions.
En aquell precís moment es va adonar que, com per art de màgia, entenia perfectament el que li deia la noieta. Una altra vegada el seu talismà l’estava ajudant!
“Pots tornar-me a repetir el que em deies?”
“Oh! i tant! T’he dit que em dic Keiko, que tinc 10 anys i que visc aquí, a Nagoya des de molt petita. Vaig néixer a Kyoto, però molt aviat ens vam traslladar . La meva mare és la cap de recepció de l’hotel i per això vivim molt a prop d’aquí, i jo vinc molt sovint.
Com que m’avorreixo molt, sempre que puc vaig a veure l ‘Atsuko perquè m’expliqui una història de les moltes que sap.
“I qui és aquest Atsuko?” va dir-li l’Elena.
“És el senyor que va fundar aquest hotel i que té molts anys. Sap moltes històries i com que ara ja és molt vellet i no pot treballar, li agrada poder explicar-les. Vols venir a sentir-ne una?”
“I tant” es va afanyar a respondre l’Elena.
I així va ser com l’Elena i la seva nova amiga van anar a cercar el vell Atsuko.
Van trobar-lo al jardí, al costat dels cirerers, tocant una música molt dolça amb una mena d’arpa petitona.
Les va rebre amb afecte i, sense preguntar res, li va dir a la Keiko: “Ah! Has vingut amb l’Elena, doncs aprofitaré per explicar-vos la història del Drac Adormit”.
L’Elena es va adonar que aquell era el mateix nom del temple on havien anat els seus pares, i va parar molta atenció.
Es van asseure a l’ombra dels cirerers, al davant del vell Atsuko i els seus ulls van començar a obrir-se a mesura que la història es va anar fent més i més interessant:
Heus ací que una vegada hi havia un Drac que vivia a les aigües d’un gran oceà. Tenia costum d’ estar-se cap al cantó del sol ixent. Cada matí el Sol sortia i es donaven el bon dia. Es saludaven, parlaven una estoneta i el Sol li deia que no podia estar-se més allà amb ell, perquè li quedava tot el món per recórrer i només tenia un dia per fer-ho. Llavors el Drac, avorrit, decidia anar-se’n a dormir fins l’endemà al matí que tornés a llevar-se el Sol.
I així dies i dies, anys rere anys i segles rere segles.
Però un dia el Drac estava ja tan cansat de fer sempre el mateix que va dir-li al Sol: “Avui vindré amb tu”.
“Però què dius! Tu no pots venir, jo estic al cel i il·lumino tota la terra amb els meus rajos i amb la meva llum”.
“Doncs jo estaré al teu costat i també enviaré el meu foc a la terra i així tindran més escalfor”va replicar el Drac ben convençut.
Finalment el Sol accedí a que l’acompanyés. El Drac no parava de llançar el seu foc per la boca i, la terra, d’aquesta manera, s’escalfava més i més. Tot s’anava assecant. Els arbres i les plantes s’estaven quedant ben rostits i des que el Drac acompanyava el Sol, tot anava de mala en pitjor.
El Sol finalment es va atrevir a parlar amb el Drac i li va dir que ja no podia acompanyar-lo més.
El Drac es va posar tan trist, que va decidir adormir-se i no tornar-se a despertar mai més. Per això va anar a trobar el bruixot més poderós de tot el món, que vivia en una fossa al mig d’un gran oceà. Era tan malvat que fins i tot havia fet desaparèixer vaixells amb tota la seva tripulació, engolits per l’oceà…
El Drac li va dir què pretenia, i el mag li va donar una poció a dins d’una petxina gegant. Li va dir que se la prengués abans d’anar a dormir i que ja no es despertaria mai més.
I així ho va fer. Se la va prendre i es va adormir. Mentre dormia es va anar convertint en terra, roca, muntanya i volcà, i una part va sobresortir per damunt de l’oceà en forma de quatre grans illes allargassades i molts més illots escampats.
Quan l’endemà el Sol va sortir i veié al seu costat aquelles illes, va reconèixer que era el Drac i es va entristir tant que aquell dia a la terra no es va fer de dia, i va regnar la nit durant moltes hores.
Aquelles quatre illes, al llarg dels anys, van anar sent habitades per moltíssima gent. Gent treballadora, educada i hospitalària que, en conèixer la història, van córrer a aixecar un bell temple com a homenatge al Drac Adormit. I aquest va ser el nom que van posar-li a aquell temple “El Temple del Drac Adormit”, el temple més bell de totes les illes que formen el Japó.
Quan el vell Atsuko va acabar la seva història i va tornar a posar-se a tocar la petita arpa, les dues noies tenien els ulls plens de llàgrimes.
“Que bonica!” va exclamar l’Elena amb emoció…
En aquell moment arribava la seva família.
Quan li van dir que li volien ensenyar les fotos que havien fet del temple del Drac Adormit, l’Elena els va dir que mentre se les mirarien, ella els explicaria una llarga història.
Els pares es van posar molt contents perquè els agradaven molt les històries i el vell Atsuko va somriure content mirant el Sol a través de les boniques branques dels cirerers.
CAPÍTOL X “LA GRAN MURALLA”
Posted by ANNA SANEGRE SORRIBAS on agost 20th, 2011Salutacions ben “caloroses”, famílies!
Ja són deu els capítols dels contes de “El viatge de l’Elena”… i encara no s’han acabat!
No us penseu que m’oblido d’una persona que ha treballat també tant com l’Elena, que ha gaudit molt de tot el viatge i que també ha anat llegint els contes. Una persona que ha anat creixent ( no només per fora!) a mesura que ha anat visquent experiències i “aventures”… em refereixo a la Natalia, és clar!
Així doncs, aquest conte Natalia, te’l dedico a tu. Espero que t’entretingui una estoneta i que t’agradi molt!
Una abraçada per a totes les famílies, i en especial a les famílies dels Indianes Jones i dels Exploradors Intrèpids!!
CAPÍTOL X
LA GRAN MURALLA
En aquell moment l’Elena estava enrabiada. La Natalia, la seva germana, que a més de germana era, de fet, una gran amiga, en aquell moment l’estava fent enfadar.
“Et dic que no!”. “Que sí, tossuda” replicava la Natàlia.“No pot ser Natàlia, que La Gran Muralla es vegi des de l’espai, no és veritat”. “Que sí, que et dic que ho vaig llegir”. “Segur que ho has tret de la viquipèdia, i ens ha dit la senyoreta, que no ens en refiem gaire”, va dir l’Elena malhumorada.“Mira que ets caparruda, pregunta-li a la mare o al pare…” “Doncs no, faré una altra cosa, agafaré el meu talismà màgic i li demanaré que m’ho deixi comprovar!” va exclamar decidida l’Elena, traient el seu talismà de sota la samarreta lila que portava.
Tot això l’Elena ho va dir cridant i força enrabiada. I per això, per estar tan enfadada, no se n’havia adonat que acabava de descobrir el seu secret, el secret del talismà, que tantes aventures màgiques li havia fet passar al llarg del viatge. Mai no havia pensat que això del talismà màgic seria un secret per sempre, ja que mai no tenia secrets per a la seva família, i sempre s’ho explicaven tot amb la seva germana, però simplement encara no havia pensat quan ni com ho explicaria.
La Natalia es va quedar de pasta de moniato, però sense donar-li temps a reaccionar, quan encara estava amb els ulls i la boca ben oberts de l’astorament, l’Elena va agafar el seu talismà per una banda i la mà de la seva germana per l’altra i va pensar el seu desig, prement ben fort el talismà.
Immediatament es van veure alçades com si fossin tan lleugeres com dues papallones. La gran quantitat de turistes i de xinesos que recorrien en aquell moment la gran muralla, van quedar-se com atrapats a dins d’una fotografia, sense moure’s. I elles van anar pujant cel amunt, cada vegada més enlaire, veient com la terra s’anava fent petita, petita.
Les persones eren formiguetes als seus ulls; les carreteres i els rius, petites serpents; els grans edificis eren com de joguina i cada vegada s’empetitien més…I encara seguien anant enlaire.
Ella ja havia conegut abans aquella sensació, quan havia sobrevolat les Muntanyes Rocalloses a llom de l’Àguila… però la Natalia tenia tal esglai, que no podia ni parlar, estava paralitzada totalment.
Aviat van deixar de veure detalls, només veien el relleu de la terra com si es tractés d’un embolcall ple de rugositats. Van quedar meravellades, extasiades davant d’aquell bell espectacle. Allò era preciós…
“Sortirem de l’atmosfera, no podrem respirar, ens morirem…” va dir la Natalia garrativada. “No et preocupis”, va dir l’Elena cridant enmig del vent per fer-se sentir, “tinc ben agafat el meu talismà. Confio plenament en eeeeeeell!”
Van travessar tota una capa de núvols i van seguir més i més amunt. De sobte el vent va anar parant i van deixar, a poc a poc, d’anar a tantíssima velocitat fins que es van quedar aturades, surant en un univers sense fi. Tot va fer-se silenci, i allà lluny, molt lluny, es veia el nostre planeta, la Terra, una meravella blava enmig de l’infinit. Com podia ser que aquell planeta estigués navegant per l’espai? Com podia ser que hi haguessin terres i mars i muntanyes i totes les persones que hi vivien…? Tantes i tantes coses els passaven pel cap en aquells moments, que ni tan sols van provar de parlar. No calia.
On devien ser? Devien ser a l’espai? Podrien tornar a la Terra? Eren vives? Somiaven…? Totes les preguntes se’ls barrejaven a dins del seu caparró i, mentre, no deixaven de mirar i mirar amb els ulls esbatanats i el cor bategant com si se’ls volgués escapar de dins seu.
De sobte, un polsim brillant, com si d’espurnes d’estel es tractés, les va embolcallar i els vingué un son dolç que els va fer tancar els ulls.
- - - - - - - - - - -
Amb la sensació de rebre una forta patacada, van obrir els ulls de cop. “Nena, què fas, no veus que m’has fet caure?” “Però què dius? Si ets tu que m’has fet caure a mi…” “Noies, noies què us passa? Què feu aquí a terra, que no veieu que provocareu un embús amb tants xinesos que s’esperen per passar…?” Eren els pares que se’ls acostaven “Au aixequeu-vos que sembla que vingueu de la Lluna!”
Les dues noies, recordant-ho tot de sobte, van esclafir a riure, amb forts crits i xisclets. Una corrua de xinesos van fer una rotllana i ràpidament van començar a fer-los fotos. “Ei, pareu nois que no som dues estrelles de Hollywood!” va dir la Natàlia, mentre l’Elena es posava la mà al coll per prémer el seu talismà.
De sobte, l’Elena, aturant-se a mig aixecar, es va donar un cop al cap amb la mà i li va dir a la Natàlia “Ei, però… es veia la Gran Muralla des d’allí dalt?” “Ai, noia!” va fer la Natalia com si de sobte recordés la discussió ja oblidada que havien tingut sobre La Gran Muralla “No ho sé, en el que menys he pensat allà dalt, és en La Gran Muralla”.
I de nou van esclafir a riure i quan se’ls van acostar els pares, la Natàlia els va etzibar enriolada: “sabeu si La Gran Muralla es veu des de l’espai?”
CAPÍTOL XIII “AIXÒ ÉS L’ÍNDIA”
Posted by ANNA SANEGRE SORRIBAS on setembre 1st, 2011Hola nens i nenes, famílies i tots els qui aneu seguint el bloc ( sé que fins i tot algú de Galícia ens llegeix…!!).
Avui hem començat a treballar i per celebrar-ho, res millor que un nou conte… ja gairebé l’últim…o almenys l’última etapa del viatge en un país molt especial. Un país que no deixa indiferent a ningú…
Espero que us agradi!!
Una abraçada a tothom!
CAPÍTOL XIII “AIXÒ ÉS L’ÍNDIA…”
L’Elena es va quedar mirant atentament aquell nen que estava de cara al riu, molt a prop de l’aigua.
Al primer cop d’ull es va pensar que era una nena, però després de mirar-lo una estona, es va adonar que era un nen amb el cabell força llarg.
No era gaire alt, devia tenir uns set o vuit anys. El seu posat era seriós, però no se’l veia trist del tot. Duia uns pantalons molt amples de color verd i unes sandàlies i al cos una camisa de color blanc.
A l’Elena li va cridar l’atenció, perquè en aquella hora, que el sol ja era molt baix, les aigües del Ganges eren d’or, i d’or era també la pell d’aquell petit hindú, amb aquell sol del crepuscle.
A l’observar-lo atentament, l‘Elena va veure que a poc a poc i amb unes tisores a la mà, el vailet s’anava tallant flocs de cabell i, a poc a poc, gairebé amb moviments harmònics, els llençava a l’aigua i semblava que amb la mirada seguia el destí d’aquells cabells fins i foscos, encara que fos impossible de veure’ls desaparèixer entre les aigües daurades d’aquell riu sagrat.
Encuriosida, s’hi acostà. “Què fas?” Va dir-li assenyalant les tisores. “Ofereixo els meus cabells a la deessa Ganga” va explicar-li en un anglès molt senzill “perquè tingui cura de la meva mare”.
“On és la teva mare? És al riu?” “Sí” va respondre-li el nen, “És al riu, amb la deessa Ganga, i no tornarà. Els meus cabells la protegiran i l’ ajudaran a trobar el camí de la vida, més enllà de la mort”.
Llavors l’Elena se’n va adonar de la importància que tenia per a ell, allò que estava fent. I per respecte, s’enretirà un xic i el deixà fent la seva ofrena.
Mentrestant, anava pensant en el què el nen li havia explicat i mentre el riu anava engolint per l’horitzó l’esfera solar, una llàgrima va relliscar per la galta de l’Elena com si també volgués anar a barrejar-se amb les aigües sagrades d’aquell immens riu hindú.
Quan el xicotet va haver acabat la seva particular cerimònia, el seu cap semblava un eriçó de tan ple de punxes de cabells mal tallats, que li donaven un aire entre divertit i entremaliat.
Quan es va adonar que l’Elena s’havia posat una mica trista, li va donar la mà i li va dir, “No estiguis trista, el meu pare i jo vivim en un palau. El meu pare el va fer construir quan es va casar amb la mare. Des que la va conèixer, la va estimar sempre. Va voler que fos el palau més bonic de tota l’Índia. I ho va aconseguir. Vine que te l’ensenyaré…”
Mentre corrien entre la riuada de gent que acoloria les ribes del riu amb les seves llampants vestimentes, el noiet li va explicar que es deia Sury i que el seu pare era diferent de molts homes hindús. Que sempre s’havia estimat molt la seva mare i l’havia tractat amb respecte i estimació. Que deixava que la seva mare estudiés a la universitat i anés a treballar a les escoles amb els nens i les nenes més pobres…
Van pujar a una espècie de “motocarro” que l’estava esperant. El xofer el va renyar una mica per haver trigat tant, però ell no en va fer gaire cas.
Finalment, després d’esquivar vaques, cabres, gent, bicicletes i camions decorats plens de mercaderies… van arribar a una zona més apartada i al davant dels seus ulls va aparèixer un palau blanc, amb unes cúpules precioses que brillaven com si fossin d’or en aquell moment, quan el dia començava a declinar.
L’Elena es va quedar impressionada i ni se’n va adonar que el Sury li agafava la mà, la feia baixar i la conduïa cap a la porta del palau.
Quan va obrir la porta, a l’Elena li va semblar que estava en un palau d’una pel·lícula de princeses… va pensar que el Sury era molt afortunat, però com si li endevinés el pensament, ell li va dir que el més valuós, ja no hi era, i que tot allò no era res si no podia tenir la companyia de la seva mare.
L’Elena va pensar que tenia raó. Que res de tots aquells luxes eren importants.
Però després de conèixer el seu pare, va pensar que, malgrat tot, el Sury podia ser molt feliç, perquè semblava un home bo i amable.
La van fer sortir al jardí del palau i van jugar amb els micos que hi havia. Els tenia en llibertat i anaven corrent d’una costat a l’altre de l’immens jardí. N’hi havia un que era la seva mascota i de seguida que el va veure, se li va acostar i se li va enfilar a l’esquena com si fos la seva motxilla. L’Elena va riure molt veient les coses que el Sury li havia ensenyat al mico: sabia ballar “bolliwood”, sabia fer reverències, sabia fer petons i també llengotes…
L’Elena es va adonar que s’havia fet fosc i es va espantar molt pensant que els seus pares estarien buscant-la… El seu nou amic li va dir que no es preocupés. Va fer l’ullet al seu pare i, aquest, li va fer que sí amb el cap. Llavors va picar de mans tres vegades i, al fer-ho, una estranya llum va sorgir de les mans del nen. Aquesta claror es va anar escampant com un núvol, fins embolcallar una catifa molt bonica que hi havia en el porxo del jardí. La catifa es va anar elevant i se’ls va plantar al davant. El nen s’hi va enfilar destrament i li va allargar la mà a l’Elena.
Aquesta, tremolant, li va donar la mà i va fer el gest d’enfilar-s’hi també, però de tan impressionada que estava, no va poder. Llavors el pare del Sury la va agafar i la va pujar, suaument, a dalt de la catifa. Va dir unes paraules estranyes i la catifa es va envolar ràpidament.
Quan van arribar a la terrasseta on els seus pares descansaven i prenien un te tot fent fotografies del riu, va ser com si de cop es fes de dia. Tothom es va quedar quiet i ningú no va poder obrir la boca. La catifa va aterrar suaument i l’Elena va baixar-ne amb els cabells esbullats, la cara somrient i el cor bategant-li fortament.
“Adéu Elena” va dir-li en Sury. “Adéu, sempre et recordaré” va dir-li l’Elena emocionada.
“Si mai vinc a estudiar a Barcelona com vol el meu pare, no et preocupis que et vindré a visitar”.
“Vine quan vulguis!”, va cridar l’Elena mentre la catifa màgica s’envolava majestuosament…
Ningú no gosava parlar, només s’anaven mirant. Els uns amb els altres. L’Elena els mirava a tots mig divertida mig esporuguida, tremolosa i excitada, inquieta però satisfeta…
El sol s’havia negat a dins del riu i les aigües encara conservaven els reflexos rogencs. Les barquetes navegaven silenciosament, alguna vaca o bou surava enmig de l’aigua, descansant per fi de la seva feixuga vida… més enllà, les fumerades d’alguna cremació enfosquien el cel de color porpra com si, a poc a poc, hi estenguessin el vel de la nit…i tot un món d’olors i colors els recordaven que “allò era l’Índia”.
CAPÍTOL XII “EL TEMPS”
I vosaltres, lectors, que heu anat seguint tot el viatge de l’Elena, us preguntareu... “i tu, narrador, com és que saps tantes coses de l’Elena? Com és que has pogut explicar tantes coses del seu viatge? Has viatjat amb ella? Qui ets tu...?”
Doncs teniu tota la raó de preguntar-vos-ho... Això vol dir que sou molt llestos. Que allò que llegiu us fa pensar i busqueu els perquès... tal i com fa l’Elena...
Doncs jo, amigues i amics meus, jo, sóc... EL TEMPS...
Sí, sí, no us quedeu amb la boca oberta, que us hi entrarà una mosca! Jo, EL TEMPS, tot ho veig i tot ho sé, perquè sóc l’ahir i també l’avui i també sóc el que vindrà...
He aprofitat el viatge de l’Elena per observar-la i per anar-vos narrant, a vosaltres, totes les seves peripècies i aventures. Ella serà molt feliç sabent que vosaltres heu compartit una mica del seu “temps”. En definitiva, sabrà que, d’alguna manera heu compartit amb ella un trosset de “vida”... perquè com diu el gran mestre de les paraules:
“El temps és vida i la vida la duem dins el cor”.
* * * * * *
L’Elena s’adonava que aquell viatge l‘havia fet canviar. Que ja no veia les coses igual que les veia abans, que ara tenia molts més pensaments al cap, que coneixia moltes més persones i es sentia una mica responsable de totes i cadascuna d’elles...
Van tornar a fer maletes per darrera vegada en aquell viatge, i van anar cap a l’aeroport de Delhi per agafar l’avió que, després d’una escala a Londres, els duria a casa.
El viatge de tornada es va fer una mica llarg, perquè moltes emocions es barrejaven: les ganes de veure els éssers estimats, l’enyorança d’abandonar els nous amics i els països que havia conegut... i, alhora, unes ganes grandioses de tornar a recuperar la llar de sempre. Tornar a casa...
Però com tot en aquesta vida, el viatge finalment es va acabar, i l’Elena i la seva família van arribar a casa i també van anar retrobant, a poc a poc, totes les persones estimades que feia tant de temps que no veien.
L’Elena de seguida, és clar, va voler anar a veure les seves amigues i quan per fi les va abraçar i va estar jugant amb elles i rient i parlant de tantes coses a l’hora... es va adonar que el seu viatge tot just acabava de començar.
Ara s’adonava realment de com eren d’importants totes les coses que havia viscut, totes les experiències que havia guanyat, tota la riquesa que pel camí s’havia anat emportant... perquè tot prenia sentit quan tenia algú amb qui compartir-ho.
L’Elena va agafar per l’espatlla a dues de les seves millors amigues, els va fer un petó, va prémer amb la mà el seu talismà màgic, i els va dir:
“El meu llarg viatge tot just acaba de començar”.
I se’n van anar corrents, empaitant-se l’una a l’altra, rient felices i contentes.
L’Elena no ho va poder veure, però un petit colibrí va passar rabent per damunt d’elles, batent les seves petites ales i escampant els seus colors per un “temps” que encara havia de venir.
F I
